Nos vamos a centrar en cinco tumbas y siete panteones que son analizados desde el punto de vista iconográfico e histórico-artístico, sin dejar de lado la biografía de sus promotores. Al final del artículo encontraréis la Bibliografía completa, así como las Fuentes documentales y Prensa.
El cementerio de Horta. Tumbas y panteones parte de un estudio previo de los mismos autores Paredes, Andrés; Oliva Andrés, Montserrat. <<Redescobrint el cementiri d´Horta>>. EL POU, Publicación del Grupo de Estudios de la Vall d´Horta y la Muntanya Pelada, 2019, Núm. 9, 56 – 58
También parte de un trabajo de investigación anterior, llevado a cabo por el fotógrafo Andrés Paredes, y que reveló información desconocida hasta entonces. Esta investigación permitió entre otras cosas, identificar con base documental quién cedió los terrenos para la construcción del nuevo cementerio, cesión que siempre se ha atribuido erróneamente al marqués de la Vall de Ribas. La búsqueda se publicó en: Paredes, Úbeda, Andrés. <<Cementiri d´Horta, la memòria silenciosa>>. EL POU, Publicación del Grupo de Estudios de la Vall d´Horta y la Muntanya Pelada, 8 diciembre 2018, Núm. 8, p. 55 – 60
Tumba de Hermenegildo de Llauder i de Bransi, Marqués del Valle de Ribas. 1880. Número 13 Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
En el centro del cementerio, donde se cruzan sus dos ejes, se encuentra la antigua cruz latina levantada por Hermenegildo de Llauder.
El cuerpo del marqués descansa muy cerca de la capilla del cementerio, en una tumba que él mismo encargó el 1 de julio de 1880. Se trata de un monumento muy austero formado por un pequeño edículo cuadrangular con frontal decorado con arcos secos y cornisa que precede la lápida. Esta lápida destaca por un escudo esculpido en bajo relieve de mármol, ornamentado con hojas de acanto y coronado por un olmo heráldico correspondiente a su título nobiliario de marqués donde se gravó la siguiente inscripción: “Propiedad del M.Y.Tre Sor Dn Hermenegildo de Llauder y de Bransi. Marques de Valle de Ribas que mandó construir este panteón el dia 1 de Julio de 1880”. Rodeando el monumento hay un cerramiento con barandilla de barrotes de hierro con decoración floral. Hay que destacar que las lápidas que se han colocado dentro del perímetro de la barandilla no corresponden con la familia.
Hermenegildo de Llauder (27) nació en Argentona el 5 de julio de 1789 y murió en Madrid, el 6 de marzo de 1851. Hijo de Manuel Llauder i Camin (Argentona, 1789-Madrid, 1851), Marqués de la Vall de Ribes. Fue Capitán General del Ejército (1832), Ministro de la Guerra (1834-35) y Senador Vitalicio (1845) (28). Se casó con Maria Buenaventura Bransí i Terrades (1796-1874), heredera de la antigua casa Bransí, documentada en Horta por Francisco Zamora que la describe como una finca llena de viñas y árboles frutales, con una fuente abundante de agua y con una significativa extensión de terreno.
Tumba de Cayetano de Amat y Amat: Barón de Maldà, Castellar y Marqués de Castellvell. 1872. Maestro de Obras: Federico Farreras. Número 7
Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Cayetano de Amat y Amat se casó con Maria Antònia Gras de Viladomar quien parece ser que encargó a los maestro de obras Federico Farreras este monumento en su recuerdo en el año 1872 (29).
Sobre un pedestal se levanta una cruz latina. En el pedestal hay una placa donde se graba en latino un epitafio en su honor que dice: “D.D CAJETANI DE AMAT ET DE AMAT. MARCJOPMOS CASTELLBELL, OPTIMI VIRI. MUNIFICENTIA IN PAUPERES. NEC NON. MAXIMA IN
DEUM PIETATE PRAEDITI. FATO FUNCTI DIE 28 MARTII 1868 EXUVIAS TENET SEPULCHRUM. R.I.P”
Con tal de no perder los derechos y privilegios que les otorgaban sus títulos nobiliarios, las familias de los marqueses de Castellbell y Castellmeià y los barones de Maldà contrajeron matrimonio repetidamente entre miembros de las propias familias.
Cayetano de Amat y Amat fue descendiente de Rafael de Amat y de Cortada que escribió durante 50 años un diario en el cual describió minuciosamente todo el que sucedía a su alrededor: «Calaix de Sastre». Gracias a este documento histórico conocemos muchos detalles de gran interés de la Barcelona del siglo XVIII y XIX relatados de primera mano (30)
Panteón de la Família Marsans-Peix. 1912. Arquitecto: Juli Fossas Martínez. Números 5,9 I 10
El panteón Marsans-Peix se construyó en el año 1912 (31) por el arquitecto Juli Fossas Martínez. Es un panteón de estilo ecléctico coronado por una cúpula con la figura de un angel que lleva una palma. Gran parte de las esculturas de este panteón, de profundo carácter religioso, muestran el respeto y admiración de la familia por la figura de Cristo.
El panteón capilla tiene una planta rectangular formada por la unión de dos cuerpos cuadrados. Cada uno de ellos dispone de un cuerpo adicional a cada lado que sobresale de la fachada. Estos cuatro espacios adosados acogen los nichos, situados a cada lado de la nave principal. La estructura que acoge la primera hilera de nichos está realizada con una cubierta semicircular, mientras que la segunda lo está con una cubierta a dos aguas (inicialmente también era semicircular, pero una reforma posterior cambió su forma). Al fondo de la nave destaca un ábside semicircular, coronado por una vuelta estrellada, con un altar que contiene la escultura de un cristo crucificado.
Se accede al mausoleo mediante unas escaleras de mármol que dan a una puerta de hierro forjado con vidriera policromada de estilo modernista. La puerta está flanqueada por un arco apuntado con un relieve de decoración vegetal y zoomorfa. En los extremos de esta fachada hay las representaciones de Domenec de Guzman y Josep de Nazaret en un doselete. Por encima del arco descrito encontramos una moldura de flores que envuelve la inscripción “Familia de Jose Marsans i Rof” , y justo encima, tres ventanas con vidriera policromada con forma de arco de media punta. Las ventanas están enmarcadas por unas molduras de forma escalonada. Un frontal sin base, corona la fachada principal con una cornisa decorada con relieves florales y rematada por una cruz latina, también con decoración floral, con un crismón en el centro.
El arquitecto Juli Fossas Martínez (1868-1945) quiso dejar su huella en el panteón inscribiendo su nombre en el extremo derecho de la fachada principal. El panteón no pasó desapercibido en su época, ya que protagonizó un reportaje fotográfico la prestigiosa revista “Arquitectura y Construcción” del año 1913 (32) en el que se mostraron diversas fotografias. Fossas fue un arquitecto con una obra muy prolífica, especialmente en la ciudad de Barcelona donde fue ayudante de la oficina facultativa de “Urbanización y Obras” de l’Ajuntament. También fue arquitecto municipal del Masnou, Malgrat y Arenys de Mar (33). Por lo que se refiere al arte funerario realizó cuatro panteones en el Cementerio de Montjuïc de los que podemos destacar el desaparecido Panteón Rocamora o el Panteón de Ramon Blanco de Erenas (34).
Josep Marsans i Rof fundó la Banca Marsans en el año 1892, dedicada a las operaciones bursátiles, el cambio de divisas y la negociación de cupones y transferencias y que pasó llamarse J. Marsans Rof i Fills, con la llegada de la nueva generación. Viatges Marsans, la decana de les agencias de viajes, tuvo su primera oficina en los números 2 y 4 de la Rambla de Canaletas. En el 1912 introdujo un sistema de pagos inédito hasta entonces, los cheques de viaje, expedidos por la Banca Marsans Rof (35).
La familia encargó su casa de veraneo, la casa Marsans, al arquitecto Juli Marial y Tey. Está situada en el barrio de Vallcarca de Barcelona y destaca por su decoración interior, inspirada en la Alhambra de Granada.
Simbología del Panteón de la Familia Marsans-Peix. 1912. Aquitecot: Juli Fossas Martínez. Números 5,9 y 10
La familia Marsans y el arquitecto Juli Fossas Martínez diseñaron un panteón lleno de iconografía y simbología funeraria. Con el objetivo de mostrar todos los detalles ocultos, de esta magnífica obra haremos una breve descripción.
Destacan especialmente las dos esculturas en mármol a cada lado de la puerta. En la izquierda está la representación de Josep de Nazaret que lleva al niño Jesús en sus brazos. Con la mano izquierda sujeta una vara florida de lirios, símbolo de su matrimonio virginal con la virgen María. A la derecha está la representación de Sant Domenec de Guzman vestido con una túnica y un manto. En las manos lleva un libro y un rosario, dos atributos que le suelen caracterizar. Pero si existe una iconografía que le identifica especialmente es el perro que se encuentra a sus pies sujetando una antorcha en la boca, en alusión a la leyenda de su madre: estando embarazada, soñó con su hijo ya nacido acompañado de un perro con una antorcha, símbolo de su lucha contra la herejía.
En relación a la puerta, el arco ojival está decorado con un relieve de rosales y adormideras que simbolizan la fugacidad de la vida y el descanso eterno. Escondidos entre la vegetación se pueden observar lagartos, una alusión al alma que busca la luz. También se encuentran ratones, antagónicos de los lagartos, que simbolizan la enfermedad, la muerte y el demonio.
La puerta forjada de estilo modernista está decorada con pasiflores, símbolo de la pasión de Cristo. Por sus propiedades medicinales es símbolo también del sueño y el descanso eterno.
Detalle del arco ojival, lagartos escondidos entre las hojas de vegetació.n Bajo el arco, la puerta de hierro forjada decorada con hojas de pastaflora. Autor de la fotografía: Andrés Paredes Úbeda
En el resto del panteón diversos esculturas y relieves con iconografia relacionada con la muerte. En las fachadas laterales encontramos las edades de la vida representadas por cuatro bustos femeninos que se identifiquen con la adolescencia, la madures, la belleza y la muerte. En la fachada izquierda hay la escultura de un perro, símbolo de la fidelidad hacia a Dios. También ejerce la función de psicopomp ya que los perros hacen de guía en el camino del alma hacia el cielo. En la fachada derecha encontramos la escultura de un búho, símbolo de la muerte por los egipcios, y, detrás suyo, un relieve con el monograma de Cristo “JHS” que significa “Jesus, Home i Salvador”.
Detalle de los cuatro bustos femeninos que representan las edades de la vida. Autor de la fotografia: Andrés Paredes Úbeda
Coronando el panteón encontramos la escultura de un angel sentado con los brazos cruzados que mira hacia el cielo en actitud contemplativa. En sus manos lleva una palma, símbolo universal de la victoria, la ascensión, la regeneración y la inmortalidad.
Tumba de Antoni Massó Casañas. 1915. Arquitecto: Ubald Iranzo i Eiras. Número 19
En la sencilla lápida que preside la tumba de Antoni Massó hay grabada en letras de una gran medida, la inscripción “VAS DE ANTONI MASSÓ CASAÑES Y ELS SEUS, Año 1912”. Todo y que consta esta fecha, según “La Vanguardia” la sepultura fue construida en el año 1915 (36)
En la parte de arriba, hay grabado un crismón, monograma de Cristo formado por las dos primeras letras del nombre “Xristos”, Jesús en griego. Debajo hay un hay un caduceo, emblema del dios Hermes, compuesto por una áncora donde se entrelazan dos serpientes con un olmo alado. La presencia del caduceo de Hermes en el arte funerario se debe interpretar como un símbolo del dios ejerciendo su función de conductor de almas. En este caso también estaría relacionado con la actividad profesional del difunto, ya que Hermes también es el dios del comercio y de todos aquellos oficios que impliquen un intercambio (37).
El arquitecto de la tumba fue Ubald Iranzo i Eiras (38) (Barcelona, 1854 -1923). Una de sus obras más destacadas es la construcción de la Casa de la Vila de Sant Sadurní d`Anoia. También colaboró con el prestigioso escultor Josep Campeny en la creación de obras funerarias, como por ejemplo en el panteón de la Familia Palay-Gaudier del Cementerio de Sant Gervasi o la sepultura de Aurèlia Joseph y el Panteón de Baltasar Fortuño, ambos en el Cementerio de Montjuïc (39).
Antoni Massó i Casañas, fue consultor del rey Alfonso XIII. Considerado uno de los pioneros del excursionismo, formó parte de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora de este movimento, y que más adelante, en el año 1891, cambió de nombre a pasar a ser Centre Excursionista de Catalunya. Antoni Massó consta en el libro de socios con el número 15. Entre otros cargos, fue presidente del Casino Mercantil de Barcelona (1915) y director del Banc de Préstecs i Descomptes de Barcelona, situado en la Plaça de Catalunya 14 (actualmente ocupado por El Corte Inglés). Antoni Massó i Casañas murió el 4 de Febrero del 1938 (40).
Se casó con Isabel Llorens Mossó con quien tuvo a Manuel Massó i Llorens (1876-1952), ingeniero y político nacionalista catalán que fue catedrático de tecnología textil de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú y director de l’Escola d’Indústries Tèxtils de Barcelona.
Según el testimonio de su nieto, Jordi Massó i Sans, Antoni Massó, construyó al arquitecto Puig i Cadafalch una torre modernista de veraneo en el Portell de Valldaura, a la carena de Collserola. Tristemente esta casa de veraneo fue derribada en el año 2009 (41).
Panteón de los consortes Marcet-Planàs. 1902. Arquitecto: Enric Sagnier. Número 23
Este monumento funerario, construido en el año 1902, fue proyectado por el arquitecto Enric Sagnier Villavecchia (1858-1931). Consta de una columna truncada de estilo neoclásico de mármol blanco.
La obra tiene dos cuerpos bien diferentes. En primer termino hay dos lápidas inclinadas decoradas con relieves florales. En la parte central de cada una de ellas se grabó el nombre de los difuntos “Dolores Planas de Marcet” i “Federico Marcet Vidal” rodeados por una corona de siemprevivas, emblema de la vida eterna que simboliza, fruto de la durabilidad de sus flores secas, el recuerdo de nuestros difuntos. Flanquean estas dos coronas, dos frisos donde se representan flores y hojas de pensamiento (Viola tricolor), planta que simboliza “la transformación del alma y se utilizan para expresar un buen recuerdo al lado de la tumba de una persona por la que conservamos afecto” (42). Parte de estas dos lápidas se han perdido, pero se conservan algunas fotografías antiguas que nos han permitido conocer su contenido.
En segundo termino podemos observar un conjunto formado por una estructura que recuerda una basa de grandes dimensiones y una columna trucada. Ambos elementos están sustentados por una gran base de forma cuadrangular con los vértices redondeados y decorada con una banda de relieve continuo de hojas de acanthus enroscadas sobre si mismas y redondeadas, una disposición de clara inspiración griega. Esta base se encuentra interrumpida por dos escaleras situadas en sus laterales. Por encima se pueden observar diferentes elementos, todos ellos de forma octogonal, que simulen, a gran escala, una basa de una columna clásica: una especie de plinto liso realizado con sillares alineados, un cuerpo cóncavo que simula una escocia, un cuerpo convexo que podría representar un toro y finalmente una moldura.
Por encima encontramos una nueva estructura octogonal decorada con una inscripción en latín de la oración por las almas de los difuntos donde se puede leer: “Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis”. En el centro de cuatro de sus lados hay un relieve adosado en forma cuadrada que contiene un crismón y los símbolos de alfa y omega. A continuación encontramos tres estructuras octogonales más que simulan el estilobato de la columna. Una de ellas tiene una decoración en relieve de hojas de acanthus, motivo que repite en todo el monumenot, todo y que en este caso las hojas marchitas le otorgan un cariz de “tempus fugit”. Por encima de esta gran basa, un collarín entre dos escocias ocupa la parte inferior de la columna, todo y que siguiendo los esquemas clásicos esta estructura se debería situar debajo del capitel y no en esta posición. Este cambio en la localización del collarín es un recurso que Sagnier también utilitzó tanto en el Palau de Justicia de Barcelona como en la Nova Duana de Barcelona. Corona el panteón un fuste truncado con canaladuras y listones. La columna truncada simboliza una vida que ha acabado. Como la estructura vertical que es un símbolo ascensional que conecta la tierra con el cielo.
Enric Sagnier no sólo proyectó edificios civiles, religiosos o sociales sino que también realizó bastantes obras funerarias. Encontramos ejemplos en los cementerios de Sitges, Poblenou, Montjuïc, Arenys de Mar, Masnou i Cabrils (43).
Frederic Marcet i Vidal, fue propietario del palacio situado en la esquina de Gran Via de les Corts Catalanes con Paseo de Gracia (conocido por alojar los cines Comedia). Estaba casado con Dolors Planàs i Armet, quien tenia cuatro hermanos, el más mayor de ellos era Claudi Planàs i Armet, director gerente de la Compañía del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona y Francia. Claudi compró la masía de can Planàs, finca donde hoy se encuentra el Centro Cívico del Guinardó. En el año 1872 Marcet compró en Horta el conocido hasta entonces como Mas Calvet, cercano a la masía de Can Cortada, y que fue conocido desde entonces como Can Marcet.
Frederic Marcet murió en el año 1898 (44), dejando la propiedad de Horta a su esposa, quien a la vez la legó a sus dos hermanas Anna y Concepció. En el año 1940 las monjas Saleses compraron a sus herederos de Concepció Planàs i Armet la torre de Can Marcet y los terrenos de la finca, quedando la casa integrada en el monasterio. Actualmente el convento de la comunidad religiosa de las Saleses ocupa la torre y parte de la antigua finca, mientras la otra parte de las tierras queda dentro del recinto del actual colegio de los Salesianos d’Horta (45).
Panteón de la Família Crehuet. 1875. Maestro de obras: Federico Farreras. Número 16
Monumento funerario realizado por el maestro de obras Federico Farreras en el año 1875 (46) inspirado en el arte del antiguo Egipto. Encima del centro de un basamento cuadrado se erige un obelisco que descansa sobre un pedestal. En su cara frontal leemos la inscripción “Panteón de la familia Crehuet”. Un cerramiento en barandilla de barrotes lanceolados de hierro rodea el basamento.
La recurrencia del estilo egipcio en el arte funerario es a menudo fruto de su estrecha vinculación con la muerte, ya sea por sus rituales o por su creencia en la vida más allá del traspaso. Según Eduardo Cirlot los obeliscos están relacionados con los mitos de la ascensión solar y la luz “como espíritu penetrante“ por su posición vertical y por la forma apuntada que los remata (47).
La calle y la torre de Crehuet están situadas en un rincón muy antiguo de Horta, delante del que había estado el palacio Cruïlles, conocido popularmente como Can Don Joan a la Riera de Horta. La calle Crehuet también fue conocida como el del Soldado, ya que Francesc Crehuet i Barceló era teniente de caballería. Francesc Crehuet i Pujolà, su padre, compró los terrenos de la que sería su casa en el año 1787(48). Después de dos matrimonios de los que no tenemos referéncias, sabemos que se casó en terceras núpcias con Elvira Pich i Fillol (49). Tuvo dos hijos: Antoni, clérigo, y Francesc, a quien pasará finalmente la finca. También tuvo una hija llamada Dolores Crehuet que se casó con Emilio Cabré y Navarro (50).
Cuando Francesc Crehuet Barceló murió, fue enterrado en el Cementerio de Horta. Se tiene constancia, por la prensa de la época, que fue enterrado el 8 de mayo de 1893 y que su séquito funerario fue acompañado por dos escuadrones del régimen de caballería de Mallorca, con música del regimiento de infantería de Asia y con honores de ordenanza (51).
Panteón de los consortes Sans-Bernet. 1913. Aquitecto: Joan Bruguera i Roget. Número 11
Panteón construido en el año 1913 (52) por el arquitecto Joan Bruguera i Roget (53) con un coste de 8.723,60 pesetas de la época (54). Sobre un basamento cuadrangular reposa un sarcófago de estiol neogótico sostenido por la representación de cuatro zarpas de león, símbolo perenne de protección, fuerza y justicia. Está decorado con relieves que imitan la arquitectura de las catedrales góticas cristianas. Podemos apreciar arcos ojivales entrecruzados y tracería que simulan formas vegetales. Dentro de las tracerías hay representados los símbolos del Alfa y Omega (la primera y la última letra del alfabeto griego) que significan el principio y el final de la vida. También es un símbolo bíblico que encontramos en el Apocalipsis.
A los pies sobre el sarcófago encontramos una escultura exenta de mármol, obra del escultor Enric Clarasó (1857 -1941), que representa una figura femenina depositando rosas. Las rosas son símbolo del amor supremo y transcendental. Su vestimenta se fusiona con la sábana que hay sobre el sarcófago, una alusión al sudario de cristo. La escultura tiene una clara influencia del movimiento artístico llamado Simbolismo que buscaba, a través del arte, expresar el mundo interior: los ojos cerrados que presenta la figura son una expresión evidente de su emoción.
Enric Clarasó i Daudí (1857-1941) fue un escultor catalán de renombre vinculado al circulo artístico de Santiago Rusiñol y Ramón Casas. Fue discípulo de Joan Roig i Solé mientras estudiaba en la escuela de la Llotja. En el año 1883 expuso por primera vez en una exposición colectiva donde participaron los escultores Josep Reynés y los hermanos Vallmitjana. Antes de irse a vivir a París con Rusiñol y Casas, en el año 1880 realizó su primera exposición con ellos. En París ganó la medalla de oro de la Exposición Universal de París con la obra funeraria titulada “Memento Homo” (55). Fue miembro de la Junta del “Real Círculo Artistíco” y profesor de dibujo de diversas escuelas (56).
Enric Clarasó fue el escultor que más obras realizó en los cementerios catalanes, donde trabajó tanto en la escultura decorativa como el relieve, la escultura exenta o la esgrafiado (57). También utilizó diversos materiales como el mármol, la piedra o el bronce. Sus obras abastecen desde el estilo realista, como se puede observar en el panteón Viàl i Solsona en el Cementerio de Montjuïc, hasta el modernista y simbolista que podemos ver en la sepultura de Silva Pérez, viuda de Leal da Rosa, en el mismo cementerio. Sus esculturas suelen ser de temática religiosa como se puede observar en el arco cueva de la familia Clapers nuevamente en Montjuïc, pero también esculpió escultura exenta de simbología abstracta como en la representación de «la fe» en la sepultura de Josep i Antoni Estruch de la misma necrópolis (58).
Francesc Sans i Grau se dedicaba a la manufactura de algodón y, entre otras, a la fabricación de lona y toldos. La empresa tenia una gran fábrica en el número 178 de la calle Diputación, construida por el mismo arquitecto que construyó el panteón, Joan Bruguera i Roget (1914). Los consortes eran apreciados y colaboraban activamente en la vida social de Horta (59) realizando obras y aportaciones para mejorar la vida a la comunidad (60)
El matrimonio Sans-Bernet se hizo construir una casa de veraneo (61), en la colonia «Les Estires», concretamente en la vía principal, la Rambla de Cortada, hoy calle Campoamor. Era muy habitual que las familias acomodadas encargaran edificar tanto sus fábricas como sus residencias familiares a los más prestigiosos arquitectos y artesanos del momento. Estos eran también los mismos que después recibían el encargo de construir lo que sería su última morada. En este caso por eso, la torre Sans-Bernet fue obra de Ramon M. Riudor i Capella(62) (el mismo que inició las obras de la actual iglesia de Horta), mientras que fue el arquitecto de la fábrica de l’Eixample, Joan Bruguera i Roget, quien recibió el encargo de construir el panteón.
Durante un tiempo, en la finca se instaló la clínica ‘La Ferroviària’. En la actualidad en la finca de los consortes Sans-Bernet está instalada la residencia para gente mayor «La Teva Residència».
Tumba de Francesc Miró-Sans Casacuberta. Número 1
Una cruz latina sin ninguna decoración custodia una lauda con la inscripción “Familia Miró-Sans Casacuberta”. La cruz, símbolo universal del Cristianismo, es un símbolo muy utilizado en el mundo funerario ja que alude a la resurrección de Cristo. También hace referencia a la vida y la muerte porque es la unión de dos contrarios. Una yedra natural rodea la cruz. Esta planta se suele usar en contextos funerarios como símbolo de afecto y para simbolitar la estrecha abrazada entre la vida y la muerte (63). Las yedras fueron profusamente representadas en el arte clásico porque eran uno de los ornamentos más típicos del dios Dionisio y del dios Attis, este último a menudo asociado con el ciclo indefinido de la muerte, los renacimientos y el mito del eterno retorno (64).
Francisco Miró-Sans Casacuberta, nacido en Barcelona el 2 de abril de 1916, fue heredero de un imperio textil que giraba alrededor de la sociedad Francisco Sans, S. A. Se casó con Maria Vilà Casagualda, miembro de la empresa textil Vilà, con quien no tuvo descendencia. La familia añadió el “Sans” al “Miró” con tal de que el apellido fuese más destacado, una actuación bastante habitual entre los burgueses de la época (65). En el año 1953, y bajo el lema «a pel millor camp del món» (a por el mejor campo del mundo), Miró-Sans (66) ganó las elecciones generales del F.C. Barcelona, las primeras con votación general de los socios, evitando el sistema de compromisarios. Francesc Miró-Sans fue el artífice de la construcción del actual Camp Nou, uno de los arquitectos de ellos fue Francesc Mitjans i Miró y primo del entonces presidente del F.C. Barcelona. Miró-Sans murió el 20 de Noviembre de 2006 (67).
Panteón de la Família de Rafael Sabadell. 1868. Arquitecto: Andrés Bosch. Maestro de Oras: José Folch i Brossa. Número 24
El panteón de la familia de Rafael Sabadell fue construido en el año 1868, siendo el panteón monumental más antiguo del cementerio. Lo proyectó el arquitecto Andrés Bosch conjuntamente con el maestro de obras José Folch i Brossa (68) quien se encargó de supervisar la obra.
Se trata de un panteón de estilo ecléctico con un claro predominio del neoclásico. Consta de una planta rectangular con una nave central coronada con una vuelta. En el extremo opuesto a la puerta hay un altar con un cristo crucificado policromado. El muro se construyó con aparejos pseudoisódomos, es decir, con hiladas regulares pero alternando los aparejos de diferentes alturas.
Se accede al panteón por una puerta de hierro que está enmarcada por una moldura rectangular que rodea el montante y el llinda. La puerta está coronada por un frontal con un tímpano de mármol donde se grabó la inscripción “Familia Sabadell”. La base de este frontal está decorado con goteos, flanqueados en sus extremos por dos ménsulas con un capeto en su parte inferior, mientras que la cubierta tiene una amplia cornisa decorada con una cruz apuntada en el centro con sendas acroteras en cada extremo.
Sobre el frontal encontramos un clipeo en relieve de un angel orando que se encuentra en muy mal estado, y por encima un friso liso decorado con rosetas. Coronando la fachada se puede observar un segundo frontal, que se repite también en el resto de fachadas, con un tímpano con decoración floral. En cada extremo volvemos a encontrar un acrotera con una gran palmera en el centro.
Por lo que se refiere a los cuerpos laterales del panteón, tapiados y inaccesibles desde el interior, se vuelve a repetir el friso liso decorado con rosetas. En la parte superior hay una cornisa decorada con antefijas colocadas en el extremo inferior de cada hilera de tejas. Los cuerpos están coronados por una vuelta y cuarto de esfera.
Rodea el panteón un cerramiento con barandilla de barrotes de hierro que combina los motivos lanceolados y de piñas.
Panteón de Don Jose Ventura i Mallol. Número 1
Este panteón está concebido con un pequeño templo con un claro predominio del estilo Neogótico. Tiene una planta cuadrada con una sola nave y cubierta de dos aguas. Se accede mediante dos escaleras de mármol que dan a una puerta de hierro con vidriera policromada con motivos geométricos y cruciformes. Esta puerta está enmarcada por un arco apuntado que reposa sobre unas ménsulas decoradas con hojas de acanto. Entre estos capiteles y las pilastras de los extremos hay un friso de mármol que contiene el nombre de la familia: “Propiedad Funerària de Don Jose Ventura i Mallol”. Encima del arco se puede observar, inscrito en un óculo, un tetralóbulo que también se repite en la fachada posterior. El frontal no tiene base y está enmarcado por una cornisa que debajo tiene una decoración de arcadas ciegas que recuerdan a las bandas lombardas del románico catalán como se puede ver en la iglesia de Sant Vicenç de Cardona y en el monasterio de Santa Maria de Ripoll. En cada una de las cuatro esquinas del panteón encontramos una gran pilastra que sobresalen ligeramente del muro. Estas pilastras presentan un zócalo en su parte inferior y un capitel con decoración de hojas de acanto en el centro, mientras que en la parte superior vemos unos pináculos muy ornamentados coronados a la vez por una cruz que en muchos de ellos ya han desaparecido. El muro está compuesto por aparejo regular, tal como sucede en la mayoría de panteones neogóticos de los cementerios catalanes como por ejemplo el panteón de la Familia Guix del Cementerio de Sant Andreu.
De José Ventura y Mallol sólo sabemos que fue regidor del Ayuntamiento de Barcelona (69) y que murió el 17 de diciembre del 1901.
Panteón de la Familia Matas Currubí. 1941. Arquitecto: Pedro Ricart Biot. Números 17 y 18
Preside la tumba de la familia Matas Currubí la escultura exenta de un angel de mármol en actitud desconsolada. Con las alas plegadas, el angel se lleva la mano derecha a la cara, expresando su dolor interior por la perdida, mientras que la mano izquierda sujeta un ramillete de rosas, símbolo del amor universal.
La actitud desconsolada que presentan estas ángeles es fruto de la evolución artística de estas figuras a lo largo de la historia, teniendo como uno de sus principales precedentes y referencias el relieve escultórico llamado «Atenea Pensativa» realizado en el año 460 aC que se encuentra en el Museo del Acrópolis de Atenas. Nos recuerdan a esta figura los ángeles funerarios que a lo largo de los siglos XIX y XX se humanizan y comienzan a adoptar actitudes pensantes, introspectivas y de resignación. Los ángeles dolidos, otra variante que surge de estos ángeles, evolucionan especialmente en la época del Modernismo y el Simbolismo, transmiten sentimientos abstractos como la desolación, la desesperación y el lloro (70).
La escultura que podría haber estado el precedente para el resto de esculturas funerarias que se erigieron posteriormente con esta temática se encuentra en el “Cimitero acattolico di Roma» y fue elaborada por William Wetmore Story en homenaje a su esposa Emelyn, muerta en el año 1895 (71). Probablemente Wetmore se inspiró en la obra «Danaïde» d’Auguste Rodin, realizada en el año 1889, que también sirvió de inspiración para que Josep Llimona realizase la escultura «Desconsol», partiendo de una obra funeraria que él mismo esculpió en el año 1903 para la tumba de Mercedes Cases de Vilanova en el Cementerio de Montjuïc (72).
María Currubi Badals de Matas adquirió los solares número 17 y 18 del Cementerio de Horta en el año 1941 para construir su panteón familiar, encargando el proyecto al arquitecto Pedro Ricart Biot (73), arquitecto especializado en la realitzación de teatros y cines como por ejemplo el “Frontón Principal Palacio” (74), el “Palacio Balaña” (75) o el “Teatro Borrás”(76). También hizo una construcción funeraria para la familia de Concepción Monrás Mayor (77) en el Cementerio de Monjuïc.
Tumba de la Familia de Joan Joseph Vives y Teresa Morera . Número 36
Justo delante del imponente panteón de la Familia de Rafael Sabadell encontramos el único retrato del Cementerio de Horta. Se trata de un busto realista de Joan Joseph Vives (1898-1948), realizado en mármol, de un escultor desconocido y proyectado por el arquitecto municipal de Parques y Jardines Luis Riudor Carol. El panteón fue encargado en el año 1948 por Teresa Morera, esposa de Joan Joseph Vives, pocos días después de la muerte de su esposo (78). Joseph tenia tres hijos llamados Maria, Miguel i Aurora y trabajó en “Manufactura de Articulos de Viaje Bayer, S.A” y en “Industrial Marroquinera S.A” (79).
Sobre el fotògraf Andrés Paredes Úbeda: APU Barcelona
REFERÈNCIES
(27) La Vanguardia, 21 de juliol de 1901
(28) COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p. 45
(29) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó: número d’expedient 010.
(30) PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].
(31) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.
(32) Arquitectura y Construcción, Març 1913
(33) RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, Barcelona, Millá, 1951-1954.
(34) MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.
(35) BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html
(36) “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.
(37) CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016 p. 211
(38) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9652
(39) CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.
(40) La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.
(41) Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6
(42) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, pp. 64,65,72.
(43) Catàleg d’obres d’Enric Sagnier [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://www.enricsagnier.com/
(44) La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2
(45) DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986
(46) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 013
(47) CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos,Siruela, 2004, p. 334
(48) SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017
(49) Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.
(50) La Vanguardía, 21 d’abril de 1881
(51) La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2
(52) “Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.
(53) Es té constància que va construir dos panteons al Cementiri de Montjuïc per la família de Matilde Gruillón i la família de Ferran Martorell Otzet. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona expedients 7509 i 19767.
(54) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 9047
(55) Al cementiri de Torrero a Saragossa es va col·locar una còpia d’aquesta escultura per a la família de Don Alberto Aladrén.
(56) CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982
(57) CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79: Segons l’escultor va realitzar per diferents cementiris “Estatues, relleus i molts Sant Cristos”.
(58) Oliva Andrés, Montserrat. Patrimoni i gestió cultural del Cementiri de Montjuïc: rutes per l’escultura de la mort, Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Treball de fi de Master en Gestió Cultural.
(59) La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13
(60) La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15
(61) D’aquesta casa només es conserva el mur exterior i els seus esgrafiats, i les columnes que presideixen l’entrada.
(62) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número de registre 1280/1900; Nombre d’expedient /dossier 1280.
(63) BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial Base,1984, p.63.
(64) CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º Edició). p. 564.
(65) Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006. p.18.
(66) PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.
(67) LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50
(68) Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó. Número d’expedient 006.
(69) Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.
(70) FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984; Oliva Andrés, Montserrat & Freixa, Mireia “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812
(71) ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el «Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp. 228-229.
(72) OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.
(73) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient: 17644
(74) La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2
(75) La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52
(76) La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17
(77) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 36336
(78) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Número d’expedient 25420
(79) La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9
BIBLIOGRAFIA
-ÁLVAREZ RODRÍGUEZ, María Victoria. “Iconografías angélicas de los siglos XIX y XX en el
«Cimitero Acattolico» de Roma psicopompos, triunfantes, dolientes y seductores”. El Futuro del Pasado: revista electrónica de historia, 2015. pp.228-229.
-AAVV. Els barris de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Volum 3, Enciclopèdia
Catalana, 1997, p. 115
-BARALLAT Y FALGUERA, Celestino. Principios de botánica funerària, Barcelona, Esditorial
Base,1984, pp.64,65,72.
-BOHIGAS, Oriol. “Los cementerios como catálogo de arquitectura”. Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, número 17, Enero-Febrero de 1973.
– BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Gent popular d’Horta, Barcelona, Hortavui, 2004
– BULTÓ i BLAJOT, Maria Rosa. “El antiguo término de Horta y su parroquia de San Juan”
(Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad VII), Barcelona, Museo de Historia de la Ciudad, Seminario de Investigación, 1965, pp. 59-79
-BORRÀS i TORELLÓ, Mingo. Cròniques d’Horta, Barcelona, El Tinter, 2007
-CAÇADORS d’HERMES, diversos autors, La Barcelona d’Hermes, Barcelona, Alberti Editor, 2016, p.211
-CABALLE Y CLOS, Tomas. EVOCACIONES HISTORICAS BARCELONESAS, Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1941.
-CASINOS, Xavi. “Un siglo de tenis sobre el antiguo cementerio de Horta”, La Vanguardia”, Edició digital, 19 de novembre de 2016.
–Col·lecció de carrosses fúnebres : cementiris de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Cementiris de Barcelona, 2013 p.11.
-CATALÀ BOVER, Lídia, Josep Campeny Santamaría: Igualada 1858-Barcelona 1922, Tesis de doctorat, Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2000, pp. 406,566, 570.
-CHEVALIER, Jean. Diccionario de los símbolos. Barcelona, Editorial Herder, 1986 (2º
Edició). p. 564.
-CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos, Siruela, 2004, p. 334
-COL.LECTIU CULTURAL I ECOLOGISTA AGUDELLS, La Torre Subirana i L’antic Casal Dels
Horta. [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: http://col.lectiuagudells.blog.cat/2012/08/14/la-torresubirana-i-lantic-casal-dels-horta/
-CONTEL, JOSEP M. “L’església d’Horta”, Ajuntament de Barcelona, Juliol de 2007 [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/horta-guinardo/ca/coneixeu-el-districte/lahistoria/episodis-historics/lesglesia-dhorta.
-COSTA OLLER, Francesc. El llibre de les famílies de Mataró, 2017 p.45
-CLARASÓ I DAUDÍ, Enric, Notes viscudes, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1934, p.79:
-CLARASÓ, Noel. Enric Clarasó i Daudí, Barcelona, Edit. de Nou Art Thor, 1982.
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Els transports a Horta, Barcelona (Historia d’Horta, IV), El Tinter, 1987
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. L‘escut heràldic d`Horta (Historia d’Horta, I), Barcelona, El Tinter,
1985
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. El que ha estat i és Horta, Barcelona, Graó, Stat. Cooperativa, 1981
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. Les Masies d’Horta, (Historia d’Horta, III), Barcelona, El Tinter, 1986
-DÍEZ i QUIJANO, Desideri. La cultura popular a Horta (Historia d’Horta, IX), Barcelona, El Tinter, 1990
-ENCICLOPÈDIA CATALANA “Josep Maria Folch i Brossa”, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0027307.xml
-FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi “L’estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la batalla de muret, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, nº25, 2014, pp. 47-85
-FREIXA, Mireia. “Escultura funeraria en el modernismo catalán”, Fragmentos, Madrid, 1984
-FREIXA, Mireia ; OLIVA ANDRÉS, Montserrat “L’àngel de la mort: Una anàlisi a l’entorn de la
l’escultura funerària del modernisme”, Modern Sculpture and the Question of Status, Col·lecció singularitats, p. epíleg. 2018. Disponible en línea: http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08812
-HUERTAS CLAVERIA, J.M. – FABRE, Jaume. Tots els barris de Barcelona II, Barcelona, Edicions 62, 1976
-LUQUE. Xavier G, Adiós al padre del Camp Nou, La Vanguardia deportes, 21 novembre de 2006, p. 50
-MARTÍ I LÓPEZ, Elisa. El Cementiri de Montjuïc: somnis de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Cementiris de Barcelona, 2008, p. 221.
-MATEO, Gemma. “A l’entorn d’Horta medieval”. Finestrelles, [en línia], 2009, Núm. 14, pp. 199-15, https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214679
-OLIVA ANDRÉS, Montserrat. Escultura funeraria del cementerio de Montjuïc en el “fin-de-siècle: un estado de la cuestión. (Treball fi de grau). Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, 2016.
-PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles. “Vida cotidiana y sociabilidad de la nobleza catalana del siglo XVIII: el Barón de Maldà”. Pedralbes: revista d’història moderna, [en línia], 2003, Núm. 23, p. 433, https://www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/view/101735 [Consulta: 30-07-2020].
-PRIETO LÓPEZ, Juan Ignacio. “El mejor campo del mundo: Francesc Mitjans y el proyecto del Estadio del Futbol Club Barcelona”. DPA: Documents de Projectes d’Arquitectura, 2015, núm. 31, pp. 92-99.
-RÀFOLS, J. F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta
nuestros días, Barcelona, Millá, 1951-1954.
-RICO VÁZQUEZ, M i ROIG LERONES, M. El cementiri del Masnou, un museu a l’aire lliure
(segles XVIII-XXI), Masnou, Ajuntament del Masnou, Patronat Municipal. 2006, p. 161
-RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Quan els vescomtes de Barcelona eren Història, crònica i
documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII, Lleida, Pagès Editors, 2016. pp.161-162.
-SANTOS, Imma; VÀZQUEZ ,Aureli. La Barcelona invisible, L’Arca, 2017
FONTS DOCUMENTALS
Arxiu Municipal del Districte d’ Horta-Guinardó.:
-Actes 1863 i 1864. Número d’expedient: Vol 07 i Vol 08
-Actes 1867. Número d’expedient: Vol 11
-Actes 1865. Número d’expedient: Vol 09
-Número d’expedient 006.
-Número d’expedient 010.
-Número de registre 1280/1900
-Número d’expedient 013
-Número d’expedient 006.
Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona:
-Número d’expedient: 9652
-Número d’expedient: 17644
-Número d’expedient 36336
-Número d’expedient 25420
-Número d’expedient 7509 i 19767.
-Número d’expedient: 9047
PREMSA
–Almanaque del Diario de Barcelona, 1903, p.85.
–Arquitectura y Construcción, Març 1913
-BLANCO, Yovanna “Viajes Marsans, 100 años de historia penden de un hilo” Expansión, 25 de Abril de 2010, [Consulta: Juliol 2020]. Disponible a:
https://www.expansion.com/2010/04/25/empresas/industria/1272227594.html
–Costa de Ponent, segona època, número 4. 21 de juliol de 1917.
–Diari Avui, “LA SAGA DE COTONERS: De Miró-Sans a Llauder. L’artifex del Camp nou». 2006, p.18.
–Diario oficial del Ministerio de la Guerra, 2 de octubre de 1900.
–Informatiu de l’Associació de Veïns i Amics del Putxet, número 50, gener de 2017, p.6
–La Vanguardia, 21 d’abril de 1881
–La Vanguardia, 16 de març de 1892, p. 2
–La Vanguardia, 27 de gener de 1898, p. 2
–La Vanguardia, 21 de juliol de 1901
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1912, p. 8.
-“Obras en los cementerios”, La Vanguardia, 26 de octubre de 1913, p.10.
– “Los Cementerios”, La Vanguardia, 28 de octubre de 1915, pp. 6-7.
–La Vanguardia, 29 de maig de 1928, p. 13
–La Vanguardia, 19 juliol de 1934, p. 15
–La Vanguardia , 4 de Febrer de 1938.
–La Vanguardia, 14 octubre 1948, p. 9
–La Vanguardia, 12 març de 1953, p.17
–La Vanguardia, 2 de novembre de 1957, p.19
–La Vanguardia, 1 de novembre de 1958, p.18
–La Vanguardia, 12 desembre de 1965, p. 52
–La Vanguardia, 16 d’octubre de 1969, p. 2
Deja una respuesta
Lo siento, debes estar conectado para publicar un comentario.